El relleu suau i planer de la comarca és conseqüència de les aportacions de materials per les aigües torrencials, procedents de les muntanyes veïnes, dipositats en forma de barrera. Això, sumat a la poca pluja i al clima sec, fa que l'aigua no s'hagi pogut obrir camí vers el curs del riu principal, que és el Segre. El resultat és la formació d'àrees tancades on l'aigua s'entolla, d'aquesta manera antigament hi havia moltes llacunes, com l'estany d'Ivars i Vila-sana, així com altres clots menors; també es produïen filtracions d'aigües subterrànies, que donaren lloc als pous, una de les bases per a l'assentament de la població. L'escassa extensió i fondària de la llacuna feia que a l'estiu quedès completament seca, formant-se dipòsits de sals, que eren explotats comercialment des de l'època medieval.

El 1862 arriba l'aigua del canal d'Urgell a la Plana d'Urgell, procedent del riu Segre, de manera que l'estany esdevé receptor de desguassos de regs de les zones circumdants, fet que va provocar un augment important de la superficie i el volum de l'aigua. L'estany es converteix en la llacuna d'aigua dolça més gran de Catalunya. Una transformació que va comportar l'aparició d'una flora i una fauna a l'entorn, i, per efecte dominó, l'espai es va convertir en un centre de la vida social i econòmica dels pobles de la vora. Era un indret idoni per a celebracions (dinars i festes), o passejos (en barca o a peu). La caça d'ànecs era molt abundant, però també hi havia lloc per a la pesca del cranc de riu, l'anguila o el barb.

L'estany fou dessecat entre els anys 1949 i 1951, com a conseqüència d'una conjuctura històrica del moment, ja que hi havia facilitats per eliminar zones humides, per ser transformades en camps de conreu. Passen els anys, i el 1995, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de l'estany. El 2002 es constitueix el Consorci de l'estany d'Ivars i Vila-sana, el qual va adquirir les 165 hectàries que, juntament amb la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya, que fan possible les tasques de recuperació. Finalment, després de la sequera de l'any 2005, a inicis del 2006 és una realitat.

L'extensió superficial del llac és de 126 hectàrees, amb una profunditat màxima de 3'5 metres (tot i que a mitjana no supera els 2 m), i un perímetre de 5.798 metres. L'aigua prové del canal d'Urgell i desguassa per l'extrem oest, vers un afluent del riu Corb. La zona lacustre, amb illes artificials, canyissar perimetral, la jonquera, el bosc de ribera, entre altra vegetació garanteixen la presència de fauna. L'espai és ideal per a la hivernació, l'alimentació, la reproducció i el descans en les rutes migratòries de moltes espècies d'ocells. El projecte racionaliza l'ús recreatiu i turístic d'aquest espai, tot permetent l'observació i el gaudi de la natura, amb el respecte a l'agricultura i ramaderia implantada a la zona. Està prevista la instal· lació d'equipaments com miradors, observatoris d'ocells, passarel· les, itineraris naturalístic, entre altres.